Francesc és la quarta generació de pescadors i com ell diu, ha mamat l’ofici des de ben petit. Ja de nen tenia una barqueta a rems per anar a pescar i la seva àvia li venia el peix. Ho porta a la sang. Més endavant, quan estudiava, aprofitava durant les vacances per pescar. És pescador professional des dels 21 o 22 anys.
Va estudiar mecànica quasi obligat pel seu pare, ja que ell ho tenia clar. Però la condició era que primer estudiés un ofici. Un coneixement que li ha anat molt bé com a pescador. La mecànica li va agradar però preferia sentir la llibertat del mar i no estar tancat entre les parets d’un taller.
Tant el seu avi com el seu pare eren pescadors professionals de Begur i ell recorda quan tenien les barques a la platja de Sa Riera. Estaven encantats amb la vida a Sa Riera i ni es plantejaven portar les barques al port de l’Estartit. Amb els anys però, varen acabar duent-les-hi a l’hivern per estar més tranquils i no haver de patir a causa del mal temps.
Va ser en aquesta època que Francesc, amb catorze o quinze anys, venia al port de l’Estartit a ajudar, i a la que el seu pare i el seu tiet (germans bessons) es van anar fent grans, varen anar allargant la temporada a l’Estartit.
Quan ell va començar professionalment a fer de pescador, també passava els mesos d’estiu amb la barca fondejada a Sa Riera. Però en comprar-se una barca més grossa, la Ferma, decidí deixar-la ja tot l’any a port.
Una de les decisions que el van fer anar a l’Estartit són les noves normatives del departament de pesca de la Generalitat, que els obliga a tenir a l’abast un ordinador amb connexió a internet on cada barca ha de registrar les captures, i per tant es feia molt complicat per als pescadors artesanals poder treballar directament des de la platja.
Explica que actualment queda un pescador a Sa Tuna i uns germans a Tamariu que han d’anar a descarregar el peix a port per tornar a fondejar a la cala. Però ben mirat i independentment de la bellesa de tenir la barca davant de casa, fondejar té algunes incomoditats, com són no tenir corrent, i per tant dificultat de gel ni aigua dolça per dessalar la barca, i tot plegat fa que els pescadors artesanals ja siguin gairebé tots a port.
Francesc comenta que ell sempre ha treballat a casa, és a dir, pel seu compte. Va treballar de mariner amb el seu pare i quan ell es va jubilar va passar a ser ell el patró. No ha treballat mai amb altres barques que no siguin les de casa. En l’època en què ell va començar, el sector no estava tan regulat com avui en dia. Qualsevol pescador podia fer de tot.
A casa teníem dues barques i feien encerclament amb una i amb l’altra el sonso, o anaven a la llagosta. Fèiem una mica de tot, segons la temporada, però després quan des de l’administració es varen separar les diferents modalitats, ho varen haver de deixar, perquè havien quedat petits.
El seu avi no volia marxar de Sa Riera, però es trobaven que cada vegada hi havia barques més grans que anaven a la pesca. Començaven a anar amb llums elèctrics, i ells encara anaven amb gas propà. L’anxova, abans l’agafaven al Cap de Begur, però cada vegada l’havien d’anar a buscar més endintre. Les barques grosses portaven xarxes més altes i la podien agafar sense anar tan lluny, així que entre una cosa i l’altra ells varen quedar feinejant amb les “arts menors”, on hi entrava el sonso, el palangre, la llagosta… i això és el que en Francesc ha continuat fent.
Amb el sonso també s’ha anat restringint la llicència, ara en demanen una barca de dedicació exclusiva, i és per això que es va decidir a comprar-ne una altra. Ara, amb dues barques, si hi ha una mala temporada de pesca, té una alternativa que li permet sortir del mal pas.
Amb el sonso s’hi va engrescar perquè a Catalunya, la gestió d’aquesta pesca va patir una forta reestructuració per a millorar-ne el rendiment, doncs s’estaven quedant sense volum. Al final van decidir dividir la pesca entre tots els feinejadors, i fer-ne dos equips: el 50% de la flota ho fa una setmana i l’altra 50% a la següent.
Aquesta regulació va venir de Brussel·les. Com a anècdota, ens explica que una mica més i els fan plegar la pesca del sonso, doncs en veure que era un peix tan petit, pensaven que eren alevins, i ells van haver de costejar-se un estudi científic per a demostrar que es tracta d’un peix de dimensions petites, que el seu mètode de pesca no fa malbé el fons del mar i que és una pesca selectiva que permet agafar només aquell peix que el pescador necessita i alliberar la resta sense matar-lo. A més s’han posat unes quotes màximes de captura molt reduïdes que ha fet que el preu pugi. Ens explica que aquesta gestió és ideal per als pescadors, ja que els ha permès, guanyar-hi més sense devastar les existències.
(En aquestes transcripcions, s’ha intentat preservar la manera d’expressar-se de cada pescador.)
Escriu un comentari