Un nom curt, sonor i de la nostra terra, esperem que us agradi tant com l’altre!

Empesca’t,
un nom clar i català

L'entrada Pesca Brava passa a dir-se: Empesca’t ha aparegut primer a Empesca't.

L'entrada Anàlisi del sector pesquer a Sant Feliu de Guíxols el 14 de setembre ha aparegut primer a Empesca't.

Cap als divuit ja treballava plenament en la pesca alhora que estudiava els títols necessaris per a dedicar-s’hi professionalment. A Palamós va estar-hi vora dos anys amb diverses barques, cosa que li va servir també per a fer les hores de mar que li demanava la titulació. Posteriorment es va enrolar amb en Francesc, un dels altres pescadors de Pesca Brava.

Primer es va comprar una petita barca de fusta, la Mireya, i va estar trampejant i sortint amb en Francesc, alhora que pel seu compte sortia a pescar una mica de sonso i una mica de tot, i diu que encara li anava força bé. El següent any però, ja es veia més en cor de guanyar-se la vida professionalment, i va començar a sortir ell sol.

Volen les casualitats de la vida que després de la Mireya es va poder comprar l’Helsa, la mateixa barca que havia tingut el seu pare (!), i que havia venut uns anys abans. Per coses del destí la barca va tornar a l’Estartit a mans d’un amic que li va voler vendre, i amb ella ja hi porta deu anys.

Normalment surt sol, no té mariner que l’ajudi, perquè com molts dels pescadors artesanals; li agrada anar al seu aire i sentir la llibertat de decidir en tot moment. Tot i això, no es desvincula dels altres, ben al contrari, pensa que és indispensable fer divulgació de l’ofici, i mai posa traves a l’hora de fer entrevistes o prestar-se per a reportatges, així com està totalment obert a col·laborar amb l’ajuntament o la confraria.

Això no treu de què estigui un pèl empipat amb com ha anat tot el tema pesquer en el poble de l’Estartit, que va passar de ser un refugi de pescadors, a un destí turístic, on diu que els pocs pescadors que hi queden sembla que estiguin arraconats i que tot sigui traves per a poder subsistir.

Es queixa que hi ha almenys cinc entitats que els hi estan a sobre, els inspectors de pesca, els de Brussel·les, els forestals, la guàrdia civil, els mossos… tots controlant que els d’arts menors pesquin segons la reglamentació, i això de vegades se’ls hi fa feixuc, però també reconeix el seu paper actiu, doncs hi ha hagut vegades en què alguns dels pescadors han pescat de sotamà i llavors ara es troben que les conseqüències les paguen entre tots. Al final se’n riu d’ell mateix i comenta que fa poc dies que ha deixat de fumar i que ara ho veu tot negre i està a la que salta.

El grup de pescadors artesanals de l’Estartit, del qual hi forma part, a poc a poc ha aconseguit organitzar-se i posar-se al dia. Han instal·lat les màquines d’etiquetatge i pes reglamentàries, així com d’altres formalitats necessàries per a poder vendre el peix; com l’encert de contractar a l’Eloisa, la noia que, un cop ells arriben a port, els duu tot el peix a vendre a la llotja de Palamós, i això els ha alliberat d’anar-hi cada un d’ells per separat.

El següent pas, diu que serà establir-se com a un comprador més de la llotja de Palamós mitjançant l’associació Pesca Brava, per a poder vendre ells directament al sector de restauració i no quedar tan exposats a les mans d’alguns intermediaris que no valoren suficient les arts menors de pesca i per tant no se’ls retribueix com pertocaria.

El parte meteorològic, a part de consultar-ho pels canals usuals com el windfinder o windguru, li consulta a en Josep Pascual, observador constant i gran coneixedor de la meteorologia de l’Estartit (que donaria per moltes línies més), quan se’l troba pel poble, o bé consultant-ho a la seva pàgina web (http://meteolestartit.cat/).

Joan diu que no s’ha especialitzat a pescar res concret, que a ell el que li agrada és “la pesca”, així en general, i per tant diversificant i fent una mica de tot, és com millor se sent. Tant gaudeix anant a palangre i treure dorades, déntols o meros, com pescant tonyines, o lluç, o anant a la sèpia, o a la llagosta, o a treure garoines…, bé amb el tema de les garoines comenta ara li comença a fer una mica de recança doncs:

“s’ha d’estar molt en forma, t’has de posar a l’aigua en ple hivern, i com que les agafes una a una, fent capbussades a pulmó, és molt laboriós, i potser seria una de les coses que deixaria”

Anar alternant l’espècie objectiu, a més de permetre-li trencar la monotonia i fer-li seguir la temporalitat de cada una, té el beneficiós efecte de no esgotar la seva població.

Com a nota final ens explica que un cop, quan encara sortia a pescar amb en Francesc, sortint de matinada, van veure un dofí al qual li sortia mig cos de l’aigua, estava allà parat…, com dret. Se’l miraven però aquest no es movia, feia com una mica d’angúnia (segurament van recordar tots els contes i llegendes que havien escoltat de petits). Al final, vençuts per la curiositat, s’hi van anar acostant amb la barca, amb molt de compte i quin no va ser el seu ensurt en veure que era un dofí inflable…!

(En aquestes transcripcions, s’ha intentat preservar la manera d’expressar-se de cada pescador)

L'entrada Joan: és important donar a conèixer la pesca artesanal ha aparegut primer a Empesca't.

Va estudiar mecànica quasi obligat pel seu pare, ja que ell ho tenia clar. Però la condició era que primer estudiés un ofici. Un coneixement que li ha anat molt bé com a pescador. La mecànica li va agradar però preferia sentir la llibertat del mar i no estar tancat entre les parets d’un taller.

Tant el seu avi com el seu pare eren pescadors professionals de Begur i ell recorda quan tenien les barques a la platja de Sa Riera. Estaven encantats amb la vida a Sa Riera i ni es plantejaven portar les barques al port de l’Estartit. Amb els anys però, varen acabar duent-les-hi a l’hivern per estar més tranquils i no haver de patir a causa del mal temps.

Va ser en aquesta època que Francesc, amb catorze o quinze anys, venia al port de l’Estartit a ajudar, i a la que el seu pare i el seu tiet (germans bessons) es van anar fent grans, varen anar allargant la temporada a l’Estartit.

Quan ell va començar professionalment a fer de pescador, també passava els mesos d’estiu amb la barca fondejada a Sa Riera. Però en comprar-se una barca més grossa, la Ferma, decidí deixar-la ja tot l’any a port.

Una de les decisions que el van fer anar a l’Estartit són les noves normatives del departament de pesca de la Generalitat, que els obliga a tenir a l’abast un ordinador amb connexió a internet on cada barca ha de registrar les captures, i per tant es feia molt complicat per als pescadors artesanals poder treballar directament des de la platja.

Explica que actualment queda un pescador a Sa Tuna i uns germans a Tamariu que han d’anar a descarregar el peix a port per tornar a fondejar a la cala. Però ben mirat i independentment de la bellesa de tenir la barca davant de casa, fondejar té algunes incomoditats, com són no tenir corrent, i per tant dificultat de gel ni aigua dolça per dessalar la barca, i tot plegat fa que els pescadors artesanals ja siguin gairebé tots a port.

Francesc comenta que ell sempre ha treballat a casa, és a dir, pel seu compte. Va treballar de mariner amb el seu pare i quan ell es va jubilar va passar a ser ell el patró. No ha treballat mai amb altres barques que no siguin les de casa. En l’època en què ell va començar, el sector no estava tan regulat com avui en dia. Qualsevol pescador podia fer de tot.

A casa teníem dues barques i feien encerclament amb una i amb l’altra el sonso, o anaven a la llagosta. Fèiem una mica de tot, segons la temporada, però després quan des de l’administració es varen separar les diferents modalitats, ho varen haver de deixar, perquè havien quedat petits.

El seu avi no volia marxar de Sa Riera, però es trobaven que cada vegada hi havia barques més grans que anaven a la pesca. Començaven a anar amb llums elèctrics, i ells encara anaven amb gas propà. L’anxova, abans l’agafaven al Cap de Begur, però cada vegada l’havien d’anar a buscar més endintre. Les barques grosses portaven xarxes més altes i la podien agafar sense anar tan lluny, així que entre una cosa i l’altra ells varen quedar feinejant amb les “arts menors”, on hi entrava el sonso, el palangre, la llagosta… i això és el que en Francesc ha continuat fent.

Amb el sonso també s’ha anat restringint la llicència, ara en demanen una barca de dedicació exclusiva, i és per això que es va decidir a comprar-ne una altra. Ara, amb dues barques, si hi ha una mala temporada de pesca, té una alternativa que li permet sortir del mal pas.
Amb el sonso s’hi va engrescar perquè a Catalunya, la gestió d’aquesta pesca va patir una forta reestructuració per a millorar-ne el rendiment, doncs s’estaven quedant sense volum. Al final van decidir dividir la pesca entre tots els feinejadors, i fer-ne dos equips: el 50% de la flota ho fa una setmana i l’altra 50% a la següent.

Aquesta regulació va venir de Brussel·les. Com a anècdota, ens explica que una mica més i els fan plegar la pesca del sonso, doncs en veure que era un peix tan petit, pensaven que eren alevins, i ells van haver de costejar-se un estudi científic per a demostrar que es tracta d’un peix de dimensions petites, que el seu mètode de pesca no fa malbé el fons del mar i que és una pesca selectiva que permet agafar només aquell peix que el pescador necessita i alliberar la resta sense matar-lo. A més s’han posat unes quotes màximes de captura molt reduïdes que ha fet que el preu pugi. Ens explica que aquesta gestió és ideal per als pescadors, ja que els ha permès, guanyar-hi més sense devastar les existències.

(En aquestes transcripcions, s’ha intentat preservar la manera d’expressar-se de cada pescador.)

L'entrada Francesc, quarta generació de pescadors a la seva família ha aparegut primer a Empesca't.

Explica que ja de ben petit que li agradava el mar i sobretot la pesca, que fins i tot creu que la seva primera foto és amb una canya de pesca. No deixa de ser curiós doncs dins la seva família no hi ha cap relació professional amb el mar, amb pescar sí, esportivament clar, però amb treballar a la mar, no hi ha cap precedent. Tot i això ell somiava tenir una barca de pesca.

Climent es va professionalitzar i especialitzar amb el busseig, però diu que com que les feines de busseig, com tantes d’altres, són feines que van i venen, necessitava complementar-les amb una altra que pogués anar compaginant i d’aquí que finalment decidís comprar una barca i fer-se pescador.
Quan li surt una feina de submarinisme deixa la barca de pesca i s’està un o dos mesos fora, treballant de bussejador de construcció embarcat en mig del mar, en alguna plataforma petroliera; després un cop de volta a casa agafa la barca i torna a sortir a pescar.

La barca amb la qual va començar a feinejar, l’Elisa, li va revendre un amic seu, que després d’un temps havia de plegar i en oferir-li la possibilitat de quedar-se-la, all va fer un cop de cap i li va comprar.
Arran d’això, va travar coneixença amb el pescador que li havia venut la barca al seu amic; i es van entendre tant, que l’acompanyava a mar, li explicava trucs, i ell n’anava aprenent, així que al final va ser aquest pescador qui en definitiva li va ensenyar l’art de pesca. Al principi hi perdia calers, perquè fa falta un aprenentatge important i vol temps, doncs com tot ofici, té els mètodes.
Sempre ha practicat arts menors de pesca, va començar amb el palangre però que ara es dedica més a la xarxa, tot i que ho segueix compaginant amb el palangre i amb la potera, la pesca del calamar, sobretot a l’estiu.

Avui dia té ja una segona barca, que s’adapta millor a les seves necessitats.

Reconeix que és un ofici que realment t’ha d’agradar, perquè si no és difícil de portar-lo endavant. Per com ell ho entén, t’ha d’agradar molt i molt, si no, és complicat de dur a terme.
També s’ha de tenir en compte el factor de que és una feina molt inestable, per exemple a l’hivern hi ha vegades que amb mesos potser només surts dues o tres vegades, i que a sobre potser aquells dies no agafes peix… En canvi a l’estiu és molt més agraït, hi ha vegades que (pel temps o per la pesquera), es pot dir que són molt agraïts, són dies que et compensa a d’altres que dius: “Què faig jo aquí?”

A pescar quasi sempre surt sol, tot i que de vegades per plaer l’acompanya el seu pare o algun amic. Els seus fills de moment són molt petits (10 i 2 anys) per a veure si els hi agrada, tot i que ja l’han acompanyat alguna vegada i sembla que gaudeixen molt.

Per a mirar el temps, Climent fa servir dues aplicacions de mòbil, el windfinder i el tiempo.es. Una és per mirar el vent i l’altre per mirar les onades i com aquestes evolucionen.

Una vegada li va passar que va agafar el calament de les nanses del pop (la corda mare), amb l’hèlix, i era a principis del mes de març… Es va haver de tirar a l’aigua, despullat (per poder-se posar alguna cosa seca després!), i com que s’estava fent de nit, gairebé pel tacte va haver d’anar desenredant a poc a poc. Suposem que el seu entrenament com a bussejador professional aquest cop el va ajudar molt.

Aquests tràngols es passen, quan agafes un peix excepcional, no pel que et puguin donar, que serà més aviat poc, doncs peixos molt grossos són difícils de vendre, si no per la il·lusió que et fa, que és molt gran, i això si que és important.

La pesca de la sèpia, que és una de les espècies a les quals es dedica, aquest any ha estat una mica laboriosa per als de la zona de l’Estartit, doncs hi havia “pel” a la platja, que és com una alga que s’enganxa un cop poses la xarxa, i després has de deixar-la com una setmana al ras fins que es netegi… En aquest casos, Climent aprofita per anar a pescar peix d’escata, pagell, orada, pagre, i així anar fent la temporada.

(En aquestes transcripcions, s’ha intentat preservar la manera d’expressar-se de cada pescador.)

L'entrada Climent, el bussejador enamorat de la pesca ha aparegut primer a Empesca't.

L'entrada Isaac Moya: sumant esforços es poden treure millors rendiments ha aparegut primer a Empesca't.

Dins la seva família, que ell recordi, no hi ha antecedent de pescadors, tot i això de ben petit que ja li agradava la pesca. Així doncs va començar acompanyant a feinejar a l’Enric Casadevalls, un bon amic de la família; al principi l’acompanyava per plaer, a fer el calamar i el roger, i a poc a poc en va anar aprenent.

Com que Enric ja practicava arts menors de pesca, doncs aquest gust li va quedar, i això és al que es dedica a dia d’avui.

Va estudiar el grau superior de transport marítim i pesca d’altura, que és el que els demanen per a tenir la titulació de patró d’altura, i com que als estudis ja hi han assignatures relacionades amb la pesca, finalment es va decidir i es va especialitzar en això.

Durant un mes va sortir amb un parell de teranyines de la mateixa Escala, més aviat per a poder fer les hores de pràctiques del que havia estudiat. Un cop obtinguda la titulació, com que a ell el que li agradava era la pesca d’arts menors, va canviar i va anar a Palamós amb una barca a pescar llagosta i allà va passar tota la temporada d’estiu amb ells.

Finalment, va fer un cop de cap i va comprar la seva pròpia barca, la “MIQUEL I MARIA” i des d’aquest gener que treballa per compte seva. Durant aquests sis primers mesos segueix sortint acompanyat per l’Enric, que tot i estar jubilat encara és jove i amb ganes de sortir a mar, i així, Toni té l’oportunitat d’acabar d’aprendre l’ofici de primera mà a més que anar dos sempre és més segur.

El que més li agrada de tot el que ha feinejat d’ençà que va començar a anar a pescar, és anar a la llagosta, i potser també el calamar.

“la sensació de veure pujar les llagostes d’1 i 2 kg, dins l’armellada que deixes unes hores dins de mar és el millor que hi ha.”

Amb la seva barca té la tendència d’anar més tirant cap a la roca, fent el que es diu una pesquera de peix de roca, que és molt variat, trobes molles, escorpores (o escorpes), cap roig, … i el que més li agrada: alguna llagosta!

El dia de l’entrevista, com que no havia fet gaire bon temps, havien calat des del trencabraços cap al salpatsi, arran de penya-segat, per poder posar la xarxa al net, és a dir amb fons de sorra, i així l’endemà al matí recollir la xarxa sense problemes.

El parte també el mira, com la majoria dels pescadors, al Windfinder i al Windguru, i entre ells també van comentant, com ho veuen uns i altres, tot i que la darrera decisió sempre la pren cada un.

A l’Escala, comenta, si hi ha garbí, poden sortir perquè queden una mica a recés, no com a Roses o Palamós que els hi toca més obert. Així doncs que a l’estiu, que sempre entra un garbinet en caure la tarda ells poden seguir sortint.
Però amb la tramuntana els hi passa a la inversa, ja que des de l’Escala no poden sortir, en canvi d’altres ports sí.

D’històries a cada un li passa una de diferent, Toni, recorda que justament el primer dia que van calar una xarxa, davant de Sant Pere Pescador, van anar a llevar-la i es van trobar que els galls (les boies que marquen la situació dels extrems de la xarxa) estaven tallats.
Van haver de rempollugar amb una àncora, la tira que quedava penjada, per poder-la recuperar. Però va ser un problema gros, perquè l’enganxes del mig i per pujar-la a la barca et queda embolicada i després és una feinada, però per lo menys la recuperes.

Ens explica que normalment marquem els galls, que porten una plomada d’uns 20 kg a sota, amb el GPS a un plòter, i sobretot si ha de fer mal temps. També hi ha qui ho mira per senyes de la costa, però això només funciona si ets prop de terra, perquè a mig de mar és gairebé impossible.

(En aquestes transcripcions, hem intentat preservar la manera d’expressar-se de cada pescador.)

L'entrada Toni Expósito, un jove amb les coses clares ha aparegut primer a Empesca't.

Durant 6 mesos va estar aprenent els diferents tiups de pesca i es va decidir per la sèpia, el calamar i pop.  Tot i que diu que també fa alguna armellada de tant en quant. Diu que per fer de pescador s’ha de tenir molta paciència. L’armellada es una tècnica de pesca que consisteix en calar una xarxa de nit i recollir-la al dia després.

Abans de comprar la barca va estar dos anys de formació per tenir totes les titulacions requerides.

Surt a pescar sol i s’hi està tota la nit. Disfruta especialment quan te una nit bona de calamar. L‘hi passen les hores volant i pateix quan agafa mala mar. Explica que es una feina que crea addicció i que sempre te ganes d’anar a pescar. Com a anècdota explica que el primer dia que va sortir a pescar tot sol, al recollir la xarxa, se l’hi va enredar a l’hèlix del barco i es va haver de tirar a l’aigua per desenredar-la.

Fa i restaura les nanses. En va comprar un parell i ara se les fa ell. Diu que s’hi han de posar moltes ganes i molt temps a l’ofici. Una feina de paciència on tot es molt laboriós. Ja li deien: La feina, no te l’acabaràs mai.

(En aquestes transcripcions, hem intentat preservar la manera d’expressar-se de cada pescador.)

L'entrada Martí, de l’hosteleria a la barca ha aparegut primer a Empesca't.

Va aprendre l’ofici amb el seu pare i també amb els oncles. Posteriorment va anar una temporada a la pesca de la tonyina, i també va estar treballant sis mesos el palangre de superfície, amb Soques Costa Brava, que era de l’Escala, però a part d’això, es pot dir que gairebé sempre ha treballat per a ell mateix.

Ens explica que actualment els joves no volen aprendre, que ho consideren massa dur, tot i que ell està disposat a ensenyar tot el que sap. Els altres pescadors diuen que en Salvador és com un llibre obert, tothom que vol saber alguna cosa li pregunta a ell. Ell ha ensenyat a armar xarxes a d’altres pescadors, s’asseu i amb molta paciència els hi va explicant (diuen que té més paciència ell explicant, que els pescadors aprenent). 

Per treure-li importància al tema, Salvador ens explica que qui li va ensenyar a ell també en tenia molta, de paciència: “aquell home, Francisco Bigarós, era un fenomen, un crack, era molt bo. En Nelo també va venir a casa i em va ensenyar a remendar i llavors també estava el meu oncle Sidru (que en pau descansi) que em va ensenyar a armar…” Així doncs tot allò que a ell li van ensenyar ho vol transmetre de la mateixa manera.

Comenta que sempre s’ha dedicat a pescar de manera artesanal. Tot i que va anar un parell d’anys a l’encerclament, ja que a casa seva tenien una teranyina, sentia que hi havia massa gent sobre del barco, i per al seu gust el millor a bordo són una o màxim dues persones: “tot el que passi d’aquí, sobra; dos ja és multitud…”

Ell es dedica principalment a la sèpia i al roger, i potser si es reactiva una mica, al lluç i alguna cosa barrejada que surti, tot i que diu que anys enrere com que hi havia molta més varietat, tenia moltes més espècies objectiu i sortien milles enfora a pescar: lluç, raps, lluernes, llenguados, rom, turbot, sèpia, roger… Ara, a part de que tenen imposada una temporalitat, hi ha algunes espècies que ja no les poden anar a buscar, perquè pràcticament han desaparegut, o be han anat tant a menys que no surt a compte perseguir-les.

Amb el que porta de carrera de pescador ha tingut ja quatre barques. En tenia una que anava a la petxina, però que llavors la va canviar per una de més grosseta, que ara és a l’Estartit. Més dues barques de marisqueig, per anar a la tallarina i l’altre a la lluenta, a la “conxa fina” que li diuen a Espanya, però amb aquesta pescava a l’Estartit…

Sempre surt sol, tot i que comenta que, evidentment, és més segur anar dos, però que s’hi ha d’anar molt ben avingut, clar “és molt difícil trobar una persona que estigui al nivell de l’altre“.

“La meva barca té una mida que jo la puc portar, tot i que si ets més jove, pots portar barques més grosses, perquè vas amunt i avall com un pop i pots fer molta feina, però jo amb la que tinc ja hi vaig bé”

Però clar, hi ha dies en que carrega ell sol les xarxes, surt a pescar i només que pesca brossa, o meduses, o el cranc blau, que és una espècie invasora i sembla que ho està destrossant tot, o bé dies en què l’enganxa el mal temps i això sí que evidentment ja no li agrada tant, perquè com diu llavors li toca ballar amb la lletja, “la más fea del baile” que diuen. Per tant és molt important consultar el parte abans de sortir, el Windguru o el Windfinder, que són portals meteorològics que la majoria de pescadors consulten, “i sort en tenim perquè anys enrere cada cop que sorties d’alguna manera te la jugaves a què t’enganxés el mal temps. Ara et mires el parte des de terra, i si ho veus clar, llavors surts. A vegades passa que vols sortir, perquè fa molts de dies que no surts i tens el mono i…. error!, et toca ballar amb la lletja; Penso que s’ha de fer cas de l’aplicació, ja que encerten molt”

Salvador és feliç a sobre la seva barca Marina, li agrada qualsevol feina relacionada amb la pesca, tot i que apunta que, evidentment com més gaudeix, és de sortir amb bon temps, “i a més si surts i agafes peixos i fas el jornal, doncs això dóna molta satisfacció”

(En aquestes transcripcions, hem intentat preservar la manera d’expressar-se de cada pescador.)

L'entrada Salvador, un pescador artesanal de l’Escala ha aparegut primer a Empesca't.

La marca de qualitat Pesca Brava, neix de les inquietuds que tenim els pescadors artesanals de l’Escala i l’Estartit per poder mantenir el nostre ofici.

Cada un dels nostres productes compleix amb els requisits de bones pràctiques pesqueres, les quals garanteixen el mínim impacte per a l’espècie objectiu i per al seu entorn, sempre haurà estat pescat amb arts tradicionals de baix impacte i per pescadors artesanals de l’Escala i l’Estartit que diàriament treballem per millorar l’estat de les nostres espècies objectiu i del nostre entorn.

Aquestes captures són etiquetades amb la marca de qualitat Pesca Brava, i es comercialitzen amb un preu just per el pescador artesanal, sent distribuïdes per nosaltres mateixos, per a garantir la qualitat del producte fins a l’entrega final.

Amb la marca Pesca Brava volem aconseguir un preu just per al pescador artesanal i que els consumidors, consumint els nostres productes, participin en la millora de la vida dels pescadors artesanals, dels recursos marins i del nostre territori.

L'entrada Pesca Brava, la marca dels pescadors artesanals de l’Escala i l’Estartit ha aparegut primer a Empesca't.