Isaac Moya: sumant esforços es poden treure millors rendiments

Isaac Moya, gran ànima del projecte Pesca Brava, va estudiar “Tècnic en Pesca”, a l’Ametlla de Mar, l’any el 2007. Es va embarcar a la pesca de palangre de superfície (a la tonyina) uns vuit mesos, després va anar set mesos al palangre de ponts (al lluç), i finalment un any a la teranyina, tot això per a fer les hores que necessitava per a la titulació, en total 24 mesos de pràctiques a la mar.
 
Paral·lelament va fer un treball de final de curs que anava encaminat a trobar millores a les pràctiques pesqueres per afavorir les espècies objectiu, buscant totes les modalitats de pesca per poder-les estudiar.
Com que això ho feina des d’embarcacions grans, no va poder catar professionalment l’Art Menor de Pesca fins que es va decidir i va comprar la petita barca “Albert”.
 
La barca “Albert”, de 6,5 metres, va ser la primera barca de fibra que es va fer a l’Escala, la va fer en Siset Casadevalls, que ara ja és mort. En aquell moment totes les barques eren de fusta i la decisió de fer aquesta de fibra va crear moltes expectatives i no totes bones doncs, li deien que se li cremaria o que s’enfonsaria.
 
En Siset temps després, la va vendre a un pescador de Blanes, però malauradament quan hi va haver aquell temporal tan gran de fa uns deu anys, es va enfonsar. Així i tot, la barca es va posar a la venda, doncs tenia tots els papers en regla. L’Isaac, que estava buscant alguna cosa bé de preu, ja que no volia passar pel banc, va fer un cop de cap i es va decidir a reflotar l’Albert; i amb dos hiverns se la va arreglar ell mateix, compaginant-ho amb un treball de patró d’embarcacions privades, per a poder fer una mica de calaix.
 
Finalment va arribar el moment de poder sortir a pescar de manera professional. D’això ara en fa ja sis anys.
 
Isaac de ben petit ja sortia a pescar amb el seu avi, que tot i que no era pescador de professió, sempre li havia agradat sortir a la mar a calar unes peces, quatre armellades, o bé a pescar el calamar, o a posar quatre nanses per la sèpia.
 
En les Arts Menors de Pesca, Isaac hi va veure una inestimable finestra per a tenir un contacte directe i viu amb el medi natural, que és el que a ell realment l’omple, i explica que el fet de poder interactuar amb aquest, de manera sostenible, i a més guanyar-se la vida amb aquest entorn privilegiat que tenim a aquesta part de la costa, li va fer veure clar a què es volia dedicar.
 
L’estil de vida que aporta la pesca, la possibilitat d’aprendre, el fet que cada dia es tingui una experiència diferent, és el que més el motiva. Per ell l’encant que té la pesca, és que cada dia t’has de crear hipòtesis i reptes, és a dir estar molt despert.
 
El temps i l’estat de la mar el consulta en els medis actuals (Windfinder, Windguru…), però tot i això, recorda el seu avi que sempre li deia que per molta electrònica de què disposés, mai havia de perdre la capacitat d’observació.
Isaac no porta Potter, però això és una decisió molt personal. De la mateixa manera que a vegades cala, i si sap que hi ha anticicló o boires, fa una fotografia al GPS per veure ben bé la posició, i la guarda com a seguretat, per si després no troba els punts. Doncs el que de veritat li agrada, és practicar amb les senyes, com el seu avi i l’anterior generació, li havien ensenyat.
 
Té molt clara la importància de transferir el coneixement. Pensa que educar en el que fan, és una garantia de que es pugui valorar tant la seva feina com el seu producte; aquella imatge de la professió del pescador com un coneixement tancat, on no es diu on es va a pescar, no és gens beneficiosa per al futur del pescador.
 
“Crec que hem de fer educació ambiental, som coneixedors del nostre entorn, de la cultura de la pesca, del nostre producte, i la manera mitjançant la qual la gent es pugui interessar pel que fem i valorar el nostre producte, passa per un canvi de la mentalitat total del sector”
 
El sector arrossega certes dificultats, sobretot dificultats econòmiques, i això potser és la part més feixuga. És molt difícil tirar endavant una família amb un únic ingrés de pescador si se segueix amb tot el circuit de confraria, intermediaris, peixateries, etc. Per això ara la situació està com està, amb els sis anys que Isaac porta feinejant, ha vist minvar el sector, podríem dir que la flota ha desaparegut fins a un 50%, i és normal, perquè és molt difícil subsistir tot i l’esforç diari que efectuen.
 
Remarca que entre els companys s’han d’ajudar, puix pocs que queden, s’han de cuidar i donar suport entre ells, i aquest és un dels motius principals pels quals han creat l’Associació d’Arts Menors de Pesca, que és qui porta la marca que qualitat Pesca Brava.
 
L’especialitat de l’Isaac és la pesca de la sèpia, per això mateix és un dels dos fundadors i impulsors del Projecte Sèpia.
 
Ens explica que dins les nanses de la sèpia s’hi posen unes branques d’arbust de llentiscle, i d’aquesta manera la sèpia femella reproductora se sent atreta perquè ho veu com un hàbitat segur, hi entra i hi enganxa els seus ous.
Mentre la sèpia femella està dins la nansa, els mascles hi venen per copular. La nansa està agafada amb una línia mare d’un quilòmetre aproximat, i cada 20 o 25 metres hi ha una nansa. Isaac, cada dia treu la nansa i agafa els mascles que hi pugui haver. O bé la femella si ja té les gònades buides. Si encara les té plenes d’ous, la deixa dins la nansa perquè faci de reclam per a més mascles.
 
Ens explica que el buidatge de les nanses s’ha de fer diàriament perquè, si s’ajunten uns quants espècimens hi pot haver una escabetxina, tant del mascle cap a la femella, com dels altres mascles entre ells.
 
Aquest art és el que més s’identifica amb Isaac, i el desenvolupa des de fa dues temporades. De fet ha rescatat un sistema de pesca amb nansa que ja feia uns cinquanta anys que estava en desús, doncs abans es feien amb joncs i canyes, però es va abandonar perquè era molt laboriós.
Al principi Isaac, va intentar reproduir la manera antiga de fer aquestes nanses, amb el jonc i canya. Per aprendre, va anar a l’Estartit amb en Gusto, però el que passa és que tardava dos dies a fer-ne cada una, i si n’havia de fer una centena per tenir una pesca que li compensés, doncs no li sortien els números, ja que aquest tipus de nanses s’han de renovar cada any.
Així doncs que va estar fent proves per a realitzar-les ell mateix però amb materials més duradors, i finalment se’n va sortir, i amb molt bona nota. De fet va fer cinc primers models que va enumerar, hi va anar fent un seguiment fins que va donar amb el millor.
El primer any va començar amb trenta i en veure que el sistema podia resultar en va treballar uns cent quaranta més.
Ara com ara ja hi ha un parell d’embarcacions que feinegen la sèpia amb aquest sistema recuperat i adaptat. Aquest sistema és boníssim per a preservar l’espècie doncs abans d’agafar la sèpia ja t’has assegurat que ha deixat descendència. És a dir, és una pesca que intenta aportar alguna cosa dins el seu propi sistema de captura. Excel·lent!
(En aquestes transcripcions, hem intentat preservar la manera d’expressar-se de cada pescador.)